Gaudeix de les platges d'aigua dolça

Pedret

A la muntanya també tenim platges, encara que són diferents a les del mar:

** No cal matinar per agafar lloc, estaràs sol amb els teus amics.

** Si no t'agrada, canvia de platja: és gratis i pots triar.

** Pots anar caminant. Si vas en cotxe aparques sense problemes i gratis.

** No hi ha para-sols; tenim arbres i sol.

** No tenim dutxes ni xiringuitos. L'aigua és dolça i no necessites nevera. Les begudes estaran fresques
sempre; n'hi haurà prou amb posar-les en remull.

** Si vols, pots menjar a casa; queda ben a prop!

** Veuràs peixos, animals, arbres, muntanyes... Podràs jugar amb els teus amics o els teus fills en plena natura.

** Tenim monuments, cultura, història, llegendes, ... Els veïns t'enriquiran amb la seva
humanitat.

** No hi ha discoteca; tenim festes, tertúlies a la fresca i observació d'estels (aquí ens lluïm).

** T'allotjaràs en una casa més àmplia, més confortable i més barata. Pots escollit entre moltes cases rurals

A la riera de La Nou hi trobaràs basses per a banyarte. Un indret preciós on prendre un bany és Pedret, (foto superior) que queda prop de Berga i on, a més de gaudir del riu, veuràs el preciós pont gòtic i l'ermita. Un altre lloc per a banyar-te és l'embassament de La Baells, que queda molt a prop de la rectoria.

A l'embassament també pots gaudir de les activitats esportives que s'hi ofereixen: Per exemple esquí aquàtic i wakeboard , piragüisme i lloguer de patins i embarcacions...







Els beneficis de despertar-se de forma gradual.

La naturalesa té els seus cicles, que tots els éssers vius respecten i als que s'adapten: el transcurs dels dies, el pas de les estacions, els períodes de pluja o sequera ...

L'ésser humà és, al cap i a la fi, un animal, i com a tal està subjecte als canvis ambientals, els quals determinen múltiples processos biològics. Entre els factors ambientals influents, en destaca el cicle nit / dia, al qual el cos s'ha d'adaptar. D'aquí l'existència de l'anomenat ritme circadià, que ve a ser com un rellotge intern que dicta a l'organisme quan realitzar certes activitats com dormir, despertar-se, menjar o beure. Com el seu nom indica, és un ritme, la qual cosa significa que el cos demana cada dia realitzar determinades activitats a la mateixa hora. Això permet sincronitzar la conducta de manera que el cos demana en cada moment, per exemple, dormir quan es té son o despertar quan ja ha descansat. El cicle circadià ve a durar 24 hores.

La llum solar regula el descans diari

S'han realitzat estudis que demostren que la llum és l'element ambiental que més incideix en el cicle circadià. Així, l'exposició a la llum artificial quan ja és de nit afecta el ritme de la son: pot alterar o provocar que no es descansi adequadament. Per això, l'ideal seria que s'evités tant com sigui possible la llum forta en les hores de foscor solar, així com veure la televisió o treballar amb l'ordinador (o jugar, que per al cas és el mateix); seria recomanable tenir il·luminada la casa només amb llum suau durant l'hora prèvia al moment d'anar a dormir.

Un cas d'alteració del ritme circadià es dóna en les persones que treballen de nit. Així, és comú que els treballadors nocturns no descansin bé, doncs treballen justament "contra natura", quan no hi ha llum solar, i es veuen obligats a dormir quan és de dia. En moltes ocasions els costa agafar la son, o es desperten sense haver dormit les set o vuit hores recomanades; en definitiva, solen patir d'insomni.

El desagradable soroll del despertador

Si la llum incideix en el ritme circadià de l'organisme, el més lògic és pensar que l'estat de salut general serà millor si s'obeeix als dictats de la natura pel que fa a la llum.

El doctor David Servan-Schreiber explica en el seu llibre "Curació Emocional" com influeix la manera de despertar en la salut i en l'ànim. De nou, la clau es troba en la llum. En un estat natural, el cos està exposat a l'alba, és a dir, a un augment gradual de la intensitat lumínica.

El cervell humà està adaptat a aquest fet: fins i tot a través de les parpelles tancades, amb les primeres i suaus llums del dia l'hipotàlem rep el senyal que és hora d'anar despertant. No s'interromprà cap somni, sinó que s'aniran concloent lentament, per sí mateixos. S'inicia la secreció matinal de cortisol (l'hormona que ens ajuda a mantenir-nos desperts) i la temperatura corporal augmenta, com és normal. A poc a poc, el cos s'ha preparat per al dia. No hi ha hagut estrès.

Però aquest procés natural poques vegades es respecta. Així, sol passar que quan es dorm més plàcidament és justament en el moment en què sona el despertador. El so estrident acaba sense pietat amb tots els somnis agradables i el confort del llit. Comença un nou dia de treball i potser l'humor no acompanyi massa. El brusc despertar provocat pel despertador pot ser el causant d'aquest mal humor.

Els simuladors d'alba: Philips Wake-up Light, Lumi i SRS 250

Avui dia, hi ha llums especials que simulen l'augment gradual de llum que es produeix quan es fa de dia. Aquestes llums s'instal·len com a lamparetes de tauleta de nit; de fet, poden funcionar com a tals. Però el que realment importa és que permeten programar l'hora en què començarà l' "alba". En aquest moment, la llum s'encendrà a una intensitat baixíssima, que anirà augmentant molt lentament. D'aquesta manera, el despertar es produeix de forma gradual, fins que la llum arriba a una intensitat d'uns 250-300 lux, la qual fa que ja la persona se senti desperta. Aquests simuladors de alba solen comptar amb un "despertador de seguretat" consistent en un senyal acústic que sonarà quan la llum ja s'hagi encès per complet, per si de cas aquesta alba fictícia no ha estat suficient per a despertar-se. Alguns simuladors també emulen el vespre, perquè el cos vagi assumint que és hora d'anar a dormir.

Els simuladors de alba Lumi són molt complets. Tots els models imiten tant l'alba com al vespre. Alguns compten amb reproductor de mp3, amb entrada per a targeta SD, de manera que és possible un despertar de seguretat amb les cançons favorites.

Philips també compta amb diversos models de despertadors amb llum gradual, anomenats Wake-up Light. Un d'ells fins i tot incorpora una base per a iPod / iPhone, la qual cosa permet despertar-se amb els temes que es tinguin en el dispositiu; també serveix de carregador.

El despertador SRS 250 és una altra opció a tenir en compte. Inclou reproductor de mp3, bateria per si es talla el subministrament elèctric, i melodies pregravades que evoquen sons com la pluja o un riu.

L'alternativa natural: la millor de totes

De totes formes, el millor és seguir el procés que dicta la naturalesa, anant a dormir quan es fa fosc i despertant amb la llum de l'alba que entri per la finestra oberta. Aquesta seria l'opció ideal. Això sí, l'hora de l'alba i la del crepuscle van variant segons les estacions, de manera que l'hora en què hom desperta i se'n va a dormir no serà sempre la mateixa, encara que aquest fet també és natural. Caldria veure si el treball de cadascú permet aquestes variacions...

Aquí a la rectoria ho teniu ben fàcil: a més de poder-vos despertar amb la llum del sol que entra per la finestra, també us despertarà el cant dels ocells que viuen al jardí i als boscos. Hi ha multitud de cants diferents, i tots sonen alhora! Això sí, si decidiu llevar-vos amb els ocells, a l'estiu us faran matinar!

El roure centenari de La Nou, un arbre màgic

Deien els antics que la muntanya és poblada per multitud d’éssers màgics i que tan sols cal mirar-se el que ens envolta amb uns altres ulls per tal de veure’ls, ni que sigui per un petit instant.

Afortunadament, alguns d’aquests éssers màgics són ben visibles. N’és el cas del roure centenari de La Nou. Qui sap quants anys porta mirant el paisatge? Moltíssims, això és segur, ja que els roures creixen molt a poc a poc. Per tal que us en feu una idea, tres persones donant-se les mans no poden rodejar-lo, ja que el seu perímetre és superior als quatre metres. L’alçària també és considerable: fa més de 16 metres.
Hom se sent petitíssim al seu costat, però alhora també protegit. Si t’hi poses a sota i mires enlaire, només veuràs fulles i branques, amb algun petit trosset de cel entremig.

Els roures eren els arbres més sagrats per als celtes. Els druides celebraven les seves reunions sota la densa ombra del seu brancam i collien el vesc que creix a les seves branques amb una falç que, segons diuen, era d’or. El que sí que és d’or és la diadema en forma de corona de fulles de roure que podeu admirar al Museu Arqueològic de Catalunya (Montjuic, Barcelona) i que data d’aquells temps.

Poques coses en aquest món hi ha tan boniques com un bosc de vells roures. Malauradament, els roures (i també les alzines) han estat tallats indiscriminadament durant segles i segles, degut a la gran qualitat de la seva llenya com a combustible. Per això, és molt difícil trobar un roure d’aquestes dimensions. Segurament aquest se n’ha salvat degut a l’antic costum de delimitar terres amb arbres; és a dir, devia d’actuar com a fita entre terres de diferents propietaris. És ben cert que la llenya de roure o la d’alzina crema molt bé, però també és cert que avui dia els nostres boscos són pleníssims de pins, arbre que segles enrere no era ni molt menys el predominant en aquestes terres. El pi creix molt ràpidament i és molt invasiu; per això, a l’hora de fer foc potser hauríem de preferir cremar pi en lloc d’altres arbres com roures, alzines, castanyers, aurons...

Si voleu anar a veure el roure centenari de La Nou, ho teniu ben fàcil. Des de la rectoria, només cal que seguiu la carretereta que porta a Vilada i que és molt poc transitada, per la qual cosa podeu anar-hi a peu o en bicicleta perfectament. A un quilòmetre, si fa no fa, tot just després d’haver passat una curva ben tancada a l’esquerra, hi trobareu el roure, a mà dreta de la carretera.

De la Nou de Berguedà a Malanyeu

Dificultat: Dificil // Distància: 14.2 km // Desnivell Pujada: 480.0 m // Desnivell Baixada: 480.0 m // Senyalització: No // Durada: 2 h en BTT

Des de la Nou de Berguedà s'arriba fins a Malanyeu per la serra del Catllaràs, massís cobert d'espessos boscos de pi roig, alzines, roures i faigs. Des de Malanyeu s'albira una extensa vista panoràmica del Berguedà que abasta les serres dels rasos de Peguera, del Verd, del Cadí, el Moixeró i el Pedraforca.

Per fer aquesta ruta es necessita un cert nivell de preparació i de resistència física a causa del seu alt desnivell.

A l'aparcament de cotxes de la Nou de Berguedà, a ponent de l'església (870 m) i al costat del camp d'esports, comença l'excursió. També hi ha un aparcament molt més gran al magnífic santuari de Lurda de la Nou (825 m), 400 m més avall.

Per accedir a la Nou de Berguedà des de Berga cal prendre la C-16 en direcció al túnel del Cadí i trencar a la dreta, després de la central tèrmica de Cercs, per la BV-4022.

Un cop a La Nou, es pren la carretera, totalment enquitranada, que puja arran de les cases en direcció nord cap a Malanyeu. De seguida es deixa, a mà dreta (km 0,16), el GR 4-1 (sender de Gran Recorregut).

Als 700 m es deixa un trencall per la dreta que s'enfila fins a Sant Romà de la Clusa. El trajecte fa un revolt pronunciat a l'esquerra i remunta fent ziga-zagues. Es pot observar a mà dreta la magnífica espinada de les agulles d'Espades, a la vall que formen el Sobrepuny i el serrat de Fulleracs. A principis del segle XX, en aquest indret, hi van haver unes mines de carbó a l'aire lliure.

En passar la collada de Pujals (1.130 m, km 3) comença la baixada. Es desemboca a la carretera de Malanyeu (1.000 m, km 4,7), que puja des de l'Eix del Llobregat (la C-16), i es continua per la dreta en direcció a les cases de Malanyeu.

Després de deixar enrere l'església de Sant Sadurní (1.010 m), el camp de futbol i les antigues escoles, es contemplen unes àmplies vistes de la contrada.

Més enllà s'acaba la carretera i s'avança per una pista que entre prats i boscos es dirigeix a la masia del Llomar (1.056 m). Es deixen desviaments secundaris a ambdues bandes. En passar davant d'aquesta masia (km 6,2) s'obren unes tanques per al bestiar que, un cop s'hagi passat, cal tornar a tancar.

Més endavant es deixa un trencall a l'esquerra (km 6,8) que, creuant el torrent de Malanyeu, fa cap a la Solana. Tot seguit s'entra a la fageda de les Espinedes. Aquí es troba la font de les Travesses (km 7,1), un magnífic paratge natural que compta amb uns faigs centenaris de més de 30 m d'alçada.

La pista segueix més amunt cap a les Espinedes, cosa que permet allargar la ruta pel feréstec obac.

Per tornar es pot desfer el mateix camí, però si el terra és sec és més variat tornar per la collada de Sant Isidre. Per fer-ho, en lloc d'agafar de nou la carretera cap a la Nou (1.000 m, 9,5 km), se segueix baixant cap a la C-16 fins el primer revolt, a 600 m (930 m, 10,1 km), d'on surt una pista a l'esquerra, cap a l'oest, que porta en 200 m al mas de Coma-rodona (930 m, 10,3 km), situat al bell mig d'una preciosa coma que culmina al sud amb la collada de Sant Isidre, disposada paral•lelament a la coma per la qual s'ha baixat de la collada Pujals. Es remunta per una pista poc fressada i, a la collada de Sant Isidre (1.130 m, 11,8 km), s'està un altre cop sobre la Nou, però una mica més a l'oest. La pista comença a baixar augmentant progressivament el pendent i fent revolts fins a la Nou (870 m, 14,3 km) emprant la mateixa distància que per la collada Pujals, però gairebé sense carretera enquitranada.

Més informació:
Consorci de Turisme de l'Alt Berguedà.
Ctra. C-16, km 96,20 08600 Berga.
Tlf:93 822 21 12
info@altbergueda.cat http://www.altbergueda.cat/ Per cortesia de: ACNA, S.L.

Cures depuratives i dejunis de primavera

La primavera és la millor època per a netejar el nostre cos de toxines i impureses i, de passada, perdre algun quilet. A tal efecte, podem recórrer a una cura d'uns pocs dies. Com que aquestes dietes depuratives acostumen a ser molt estrictes, es recomana demanar consell al metge abans de començar-ne una: s'hauria de comentar quina cura es pretén seguir i el doctor, tot veient l'estat físic de la persona, ha d'indicar si és prudent o no realitzar-la. Cal tenir en compte que ens trobem pràcticament davant d'un dejuni. Una de les cures primaverals més seguides és la del xarop de saba d'auró i suc de llimona. En la seva versió més intensa, aquesta cura consisteix en ingerir, durant una setmana o deu dies, només un preparat líquid elaborat a base d'aigua, xarop d'auró i palma (de venda en botigues de dietètica), suc de llimona natural i espècies picants com pebre o pimentó. Es beuen de sis a deu gots del preparat al dia, encara que es poden beure més gots si es passa gana. També es poden prendre infusions, excepte cafè i te, i sempre sense sucre; una culleradeta del xarop servirà per a endolcir-les. Si veiem que una cura tan intensa és massa per a nosaltres, es pot substituir el sopar per un parell de gots del preparat; l'efecte serà menys intens però també será important. Una cura depurativa més senzilla i més econòmica consisteix en fer un dejuni de dos dies a base de brous de verdures i sucs naturals de fruites, sense afegir res de sucre. Així, poden aprofitar les virtuts desintoxicants i depuratives de vegetals com, per exemple, l'api, la ceba , el porro, la pinya... Si es té gana, sempre es pot picar una mica de fruita. Però com s'ha indicat anteriorment, abans de realitzar un dejuni d'aquest tipus o similar sempre s'ha de consultar el metge.

Enllaç a la web de iha.com

Alquiler España

Consum d'aliments ecològics i menjar bio. Cooperatives de consum, cistelles setmanals i compra online

En l'actualitat es poden comprar, fàcilment i a bon preu, aliments frescos que respecten la salut i el medi ambient. Descobreix com fer-ho. Els diferents moviments ecologistes es mostren d'acord en diverses de les seves reivindicacions. Entre elles destaquen tres: 1. El dret a que puguem consumir aliments naturals, és a dir, que no hagin estat modificats genèticament. 2. La necessitat que els productes alimentaris estiguin lliures de substàncies perjudicials per la salut, com antibiòtics, hormones o pesticides. 3. La conveniència de que els aliments que consumim hagin estat produïts en llocs el més a prop possible a la nostra llar ja que, d'aquesta manera, poden eliminar tant intermediaris que encareixen els productes com despeses innecessàries en combustible. Si els productors es troben a prop, es redueixen les emissions de CO2 resultants del transport, la qual cosa ajuda a pal•liar les conseqüències del canvi climàtic.

La informació és la primera premissa per a un consum responsable

Podria semblar que els ciutadans poc podem fer per a promoure una alimentació més saludable i respectuosa amb el medi ambient, però el nostre poder com a consumidors és definitiu tant en la defensa de la natura com en la protecció de la nostra salut.

Una manera simple de promoure la fabricació de productes més saludables és informar-se i no consumir aliments amb transgènics o OGM (Organismes Modificats Genèticament). Greenpeace edita periòdicament l'anomenada Guia Vermella i Verda d'Aliments Transgènics . El passat mes d'octubre va veure la llum la seva cinquena edició, la qual es pot descarregar aquí .

Hi apareixen tant les empreses que inclouen transgènics en els seus productes com les que certifiquen que no ho fan, però també apareixen en l'anomenada llista vermella les empreses que no han proporcionat informació sobre els ingredients, cosa que ha estat força criticat, al•legant que Greenpeace potser hauria d’elaborar una tercera llista amb aquestes empreses, per a així proporcionar més informació al consumidor.

Cooperatives de consum: l'opció més compromesa

En els últims anys han aparegut multitud d'associacions que s’acostumen a conèixer com "cooperatives de consum ecològic". El seu funcionament és molt senzill, però molt eficaç també, per a aconseguir aliments de qualitat, nets de pesticides i d’altres substàncies nocives, a preus assequibles. Aquestes cooperatives es troben majoritàriament a les grans ciutats i estan integrades per veïns d'un barri o gent afí a l'associació. Els seus membres contacten amb petits agricultors ecològics que tinguin les seves explotacions prop de la ciutat, és a dir, en general a no més de 200 quilòmetres.

Aquests agricultors es comprometen a conrear determinades verdures i fruites per a la cooperativa i, en ocasions, també proporcionen productes animals, com ous, llet, formatge ... És requisit imprescindible que els aliments proporcionats siguin biològics, és a dir, no transgènics i lliures de químics nocius, i que es produeixin respectant la dignitat dels animals. Així, per posar un exemple, les gallines que proporcionen els ous han de viure en condicions òptimes, comptant amb una bona alimentació i tenint accés a l'aire lliure i espai suficient per tal de moure's; tot això també és molt important per a la salut del consumidor, ja que els nutrients d'un ou d’una gallina criada ecològicament o de gallina camperola són molt superiors als dels que ha posat una gallina que viu amuntegada en una granja.

A més, així es van unint granits de sorra per tal d’aconseguir que es generalitzi la plasmació dels drets dels animals, lluita en la qual estan implicades personalitats tan fascinants com la biòloga Jane Goodall.

El cistell de la compra ecològica setmanal

Per regla general, els socis de la cooperativa lliuren una "llista de la compra" setmanalment, perquè se sàpiga quins productes cal comprar. En el dia de la setmana preestablert a aquest efecte, els socis encarregats del transport es desplacen a les explotacions agrícoles i adquireixen els aliments, els quals posteriorment seran col•locats en caixes perquè cada soci pugui recollir la seva cistella de la compra setmanal. Aquestes caixes acostumen a ser de cartró reciclat; per regla general no es fa servir el plàstic ni el paper d'alumini.

Com es pot veure, aquesta és una forma excel•lent d'aconseguir productes saludables a bon preu, evitant intermediaris i transports de llarg recorregut. A més, els agricultors petits es beneficien d'aquestes iniciatives, la qual cosa ajudarà a mantenir el teixit rural. Molts d'aquests agricultors permeten que es visitin les seves finques, la qual cosa és una bona oportunitat per gaudir i aprendre.

Comprar aliments ecològics per internet

Aquells qui no desitgin implicar-se en una cooperativa de consum, tenen a la seva disposició a la web moltes botigues online, que distribueixen els seus productes ecològics enviant-los directament a domicili. El seu radi d’acció pot ser limitat o bé més ampli; així, per exemple, Pan, Vino y Chocolate serveix a qualsevol punt de la geografia espanyola. Natural Como La Vida Misma reparteix cistelles de fruites i de verdures a bon preu, encara que només opera a la zona de Barcelona, i el mateix succeeix amb Doctor Veg. Si en els cercadors s'introdueix, per posar un exemple, “botiga online productes ecològics”, es troben moltes d'aquestes botigues i, de ben segur, alguna repartirà en el lloc on es resideix.

A la foto, horts ecològics a La Nou de Berguedà, just a sota de la rectoria.

Què cal fer a l'hort quan arriba la primavera. Conrea el teu propi hort ecològic

Conrear el teu propi hort és una tasca molt gratificant. Si a més a més adoptes sistemes ecològics de conreu, pots tenir la seguretat que consumiràs aliments sans, lliures de pesticides, no transgènics i que conserven totes les seves propietats naturals.

És època de poda en llocs de clima fred

A les regions en què són freqüents les glaçades a l'hivern, no és convenient podar a la tardor els arbres fruiters o els caducs: poden baixar les temperatures per sota dels zero graus, la qual cosa perjudicaria la ferida que se li ha ocasionat a l'arbre amb la poda. És més convenient realitzar aquesta tasca quan s'acosta la primavera i ja no hi ha risc de gelada. El mateix criteri s'aplica als arbustos, inclosos els de jardí, com els rosers, les hortènsies i les mates d'herbes aromàtiques i medicinals.

És el moment de llaurar i abonar la terra

A l'hivern es poden cultivar molt poques hortalisses: escarola, cols, coliflor, faves ... Però a la fi de l'hivern ja és possible anar preparant la terra per la gran quantitat de vegetals que es cullen a la primavera i a l'estiu. Amb aquesta finalitat, la primera tasca a realitzar és llaurar. Si es disposa d'un petit hort, per tal de realitzar aquesta tasca n’hi haurà prou amb un motocultor o, fins i tot, es pot llaurar manualment amb una aixada o amb una fanga. Però sempre es pot preguntar a algun veí si no li importaria passar el tractor per les nostres terres o contractar els serveis d'un pagès, ja que amb un tractor s'aprofundeix més i s'avança moltíssim en poc temps.

Ja llaurada la terra per primer cop, s'escamparà l'abonament a palades per tota la superfície i es llaura per segon cop, per barrejar bé la terra amb l'abonament. Els millors abonaments són els naturals, per exemple fem d'ovelles que pasturen durant tot l'any. Molts pastors el venen i fins i tot el transporten. Un altre bon adob és el compost, derivat principalment dels residus orgànics de la cuina. És pot fer un bon compost a un racó de l’hort o bé amb una compostadora; però aquesta és una altra història i s’ha de contar en una altra ocasió.

Els fruiters també s'abonen en aquesta època: cal cavar amb molta cura al voltant de les arrels (per tal de no danyar) i barrejar l'abonament natural amb la terra extreta a parts iguals. Posteriorment s'allisa bé la terra.

Sembra o plantació de les hortalisses

Quan tinguem la terra abonada, eliminarem les males herbes, l’allisarem amb un rasclet o amb l’aixada (depenent de la perícia de cadascú) i la dividirem en petites parcel•les que acostumen a anomenar-se bancals. És pràctic dedicar cada bancal a un vegetal: la divisió serveix per a separar els tipus d'hortalisses, ja que cadascuna requereix d'unes cures diferents. També serveix per caminar per l'hort, creant passadissos entre els bancals per no trepitjar en excés la terra conreada. La divisió pot fer-se amuntegant terra, amb un gruix d'un pam, de manera que dibuixi petits rectangles. Hi ha moltes altres formes de preparar la terra per sembrar o plantar: el mètode del bancal profund n’és un bon exemple, encara que la seva complexitat fa que no sigui possible explicar-lo aquí.

Les hortalisses es poden sembrar o plantar. N’hi ha algunes, com els carbassons, que es poden sembrar directament a la terra en la qual es conrearan. D’altres, com els tomàquets o els pebrots, se sembren abans en un planter, que pot ser simplement un test ben gran. El planter es manté protegit del fred fins que les plantetes tenen més o menys un pam d'alçada i aleshores es trasplanten al seu lloc definitiu.

De tota manera, el trasplantament té els seus riscos i durant el procés la planta pot marcir-se i morir. Per això, és més segur (encara que una mica més car) comprar planters, és a dir, la planteta amb l'alçada idònia per a ser plantada. Els planters es troben fàcilment en els mercats setmanals dels pobles i també en botigues agrícoles i en algunes floristeries.

A l'hora de plantar, la distància entre les plantes depèn de l'espècie en concret. Es recomana preguntar a un expert (un granger de tota la vida) o consultar un bon llibre d'horticultura, com els escrits per John Seymour.

No val a badar! N’hi ha hortalisses que s’han de plantar tot just començada la primavera, com per exemple les patates, que es planten pels volts de Sant Josep.

Un hort al balcó de casa

Malhauradament, no tothom disposa d'un terreny gran per tal de conrear les pròpies hortalisses. Però això no és problema: es pot tenir un petit hort al balcó d'un pis. Les tasques a realitzar són les mateixes: preparar la terra, abonar, sembrar o plantar els vegetals ... però a petita escala. Sembla increïble, però uns pocs testos produiran força hortalisses.

Alguns vegetals que ocupen molt lloc, com les carbasses, només es podran conrear si es disposa d'una terrassa gran. Però els tomàquets, els pebrots, les albergínies, els enciams... i gairebé totes les plantes aromàtiques i medicinals, prosperaran sense problemes en test en un ambient urbà. Així, es podrà gaudir d'un hort ecològic a la ciutat.

També alguns fruiters, com els llimoners o els tarongers, tiren endavant en testos grans; mai assoliran la mateixa alçaria que a la terra ferma, però sí que produiran bona fruita.

Avuí toca canvi d'hora. Beneficis? Efectes secundaris?

Contràriament al que s’acostuma a creure, Benjamin Franklin no fou l’inventor del canvi d’hora. El científic i polític nord-americà tan sols va constatar un fet quan era en missió diplomàtica a França: a l’estiu, els habitants de París acostumaven a llevar-se més d’hora, amb la qual cosa també se n’anaven a dormir més aviat. Aquest fet produïa que s’estalviessin espelmes, ja que no se n’encenien tantes a les hores nocturnes.

El veritable promotor del canvi d’hora fou el constructor britànic William Willet, qui el va proposar el 1907. Es diu que la seva proposta es devia al seu costum matiner de cavalcar, la qual cosa el portà a adonar-se’n de que a l’estiu s’havia de llevar molt d’hora per tal de poder gaudir de la frescor de les hores primerenques del dia. Willet va lluitar durant molts anys per tal que s’implantés un canvi d’hora.

Però cap país aplicà l’horari d’estiu fins l’adveniment de la Primera Guerra Mundial; en aquell moment històric, gairebé tots els països europeus, a més a més dels Estats Units, van realitzar el canvi d’hora per tal d’estalviar en el consum de carbó. En acabar la guerra, alguns països continuaren aplicant l’horari d’estiu, però la major part no ho va fer. En esclatar la Segona Guerra Mundial, va succeir si fa no fa el mateix.

L’horari d’estiu no s’aplicà indefinidament sinó des del 1974, degut a l’escassedat energètica creada per la primera crisi del petroli. A partir d’aquest moment, molts països l’apliquen cada any.

El canvi d’hora es realitza predominantment a l’hemisferi nord. A l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica del Sud gairebé no s’aplica.

Dos canvis d’hora cada any

La Unió Europea regulà el canvi horari el 1981. Cada quatre anys va anar renovant aquesta regulació, fins que s’aprovà la Directiva 2000/84/CE de 19 de gener del 2001, que estableix el canvi d’hora amb caràcter indefinit. Aquesta directiva fou incorporada al dret espanyol mitjançant el Real Decreto 236/2002 de 1 de marzo. Aquesta normativa estableix que durant l’any tindran lloc dos canvis horaris:

• El darrer diumenge de març de cada any, a les dues de la matinada segons l’hora peninsular, els rellotges han d’avançar-se una hora. A les dues seran les tres; per això es diu que aquesta nit es dorm una hora menys i és cert que, oficialment, aquest dia té 23 hores en lloc de 24. Com que l’hora oficial s’avança 60 minuts, es farà fosc més tard: per exemple, a les 19h. seran les 20h. Amb aquest canvi s’entra en l’horari d’estiu. A la península ibèrica, avui mateix ha tingut lloc aquest canvi.

• El darrer diumenge d’octubre, a les tres de la matinada, els rellotges s’endarrereixen una hora; en conseqüència, a les tres de la matinada seran les dues. Aquest dia compta oficialment amb una hora de més. Degut a aquest canvi, es fa de dia abans, però el Sol també s’amaga abans. Si a això li sumem la circumstància de què a la tardor les hores de sol van disminuint fins que arriba el solstici d’hivern, tindrem com a conseqüència que els mesos de novembre, desembre i gener es fa vespre molt aviat (si fem cas dels nostres rellotges). Aquest canvi d’hora marca l’entrada a l’horari d’hivern.

Conseqüències per a l’economia i per a la salut.

Des de les administracions públiques s’intenta conscienciar els ciutadans sobre els avantatges del canvi d’hora. Així, segons un estudi de l’IDAE (Instituto para la Diversificación y el Ahorro de la Energía) elaborat l’any 2008, amb aquesta mesura es pot arribar a estalviar un 5% de la despesa en il•luminació, la qual cosa, traduïda a euros, dóna una xifra d’uns 300 milions. A més a més, s’incideix en d’altres beneficis col•laterals, com la disminució dels accidents de tràfic, degut a que es fa de nit més tard en èpoques en què es condueix més, o l’augment del consum a botigues i bars, pel mateix motiu.

Però des de la comunitat mèdica s’accepta que el canvi horari pot causar trastorns a les persones i més encara en qui ja té problemes de son, hormonals o s’estan tractant amb corticoides. També pot produir en persones sanes insomni, un augment de la irritabilitat o de l’ansietat, fatiga, mal de cap i d’altres problemes.

Una bona mesura per tal de pal•liar els efectes perjudicials del canvi d’hora és anar-s’hi acostumant progressivament. Així, per exemple, una setmana abans de l’aplicació de l’horari d’estiu podem anar retardant de mica en mica les activitats diàries, especialment els menjars i l’hora de llevar-se i dormir. N’hi ha prou amb un retard de deu minuts cada dia. D’aquesta manera, el rellotge biològic del cos s’anirà adaptant de mica en mica i els efectes secundaris del canvi horari seran pràcticament imperceptibles.

De totes formes, molts països han abandonat l’horari d’estiu i d’hivern i prefereixen mantenir la mateixa hora durant tot l’any. És el cas de països com Guatemala, Austràlia i l’ Iraq, per posar algun exemple.

Ruta de senderisme: Pujada al Sobrepuny des de La Nou

Ruta de senderisme de La Nou al Sobrepuny

Fitxa tècnica:

Distància: 9 Km.

Temps aproximat: 5 hores
Desnivell acumulat: 940 metres
Altitud màxima: 1.647 metres
Altitud mínima: 860 metres
Cartografia: Mapa serra de Catllaràs - Picancel a escala 1:25.000 de l’editorial Alpina.

Senyalització: GR 241 des de la Nou fins passat cal Patzi, sense marques fins a la font del Faig, PR-C 199 des de la font del Faig fins al Sobrepuny i, de baixada fins al collet que hi ha a sota, sense marques fins a Coll de Plana i GR 241 des d’aquí fins a la Nou.

Punt d’inici i final: Plaça de La Nou

Introducció

La imponent i inconfusible silueta del Sobrepuny, en forma de quilla invertida, domina la part occidental de la serra del Catllaràs i ja es distingeix fàcilment des de l’autovia a l’alçada de Gironella. Amb una altitud de 1.656 metres, és un dels cims més alts del Catllaràs però també un dels més accessibles. Aquest itinerari incorpora dues de les rutes que arriben a la muntanya des del simpàtic poble de La Nou.

Descripció

Iniciem la ruta davant el centre cívic de la Nou (aparcament públic) creuem la carretera i prenem el camí marcat com a GR 241 en direcció nord. El primer tram baixa empedrat fins a cal Patzi. Poc abans d’arribar-hi, el camí creua el torrent per una petita passarel·la davant d’un bonic salt d’aigua i, al costat, la font, amb arbres que l’ombregen i bancs que conviden a reposar –el descans el podem deixar per la tornada, ja que el camí retorna per aquest mateix indret-. El camí passa per darrere la casa i emprèn una pujada per un corriol que transcorre per dintre el bosc, en una zona boscosa, fent ziga-zagues.

Comencem a tenir interessants perspectives del poble i del santuari de Lourdes a sota.

En un moment donat aquest corriol es converteix en una pista que seguim per la dreta. Poc després deixem les marques de GR que tomben cap a l’esquerra i continuem al recte per les marques grogues de la xarxa de camins. Entrem en un bosc de pins i, al cap de poca estona, veiem feixes amb parets de pedra en sec que indiquen antics camps de conreu i delaten la probable presència d’alguna casa a prop. Deixem la pista i agafem un camí que puja amb un suau pendent cap a l’est, creuant antics camps i, finalment, arribem a uns extensos prats i, efectivament, veiem les ruïnes de la casa de Caselles a l’esquerra. No cal arribar-hi. Baixem per la pista fins a trobar el torrent on hi ha la font de Caselles a sota, molt a prop. Prenem el camí que puja per la llera del torrent. Sortim a un revolt de pista i, de seguida, tornem a entrar a la vall, lleugerament per sobre del torrent. S’intueixen camins que surten a esquerra i dreta, buscant places on es feia el carbó vegetal. El camí creua el torrent: el camí sinuós era per les persones i els animals, per fer el pas més lleuger; el camí recte era pels troncs, arrossegats cap avall per les mules, que necessitaven un camí net per no quedar encallats a les corbes.

Finalment el camí surt de les ombres per trobar la llum a la carena. En el darrer revolt abans d’arribar al llom, hi ha una fila de pedres amb forma vagament circular: és el què queda de la barraca del carboner. Des de la carena, un camí marxa per l’esquerra cap als seus dominis però ràpidament queda intransitable per desús. El nostre camí continua per la dreta i torna a reprendre al pujada, fet que permet gaudir d’unes vistes als riscos i boscos que formen la falda del Sobrepuny i a les serres d’Ensija, Pedraforca i Moixeró cap a l’oest i el nord. Tornem a veure la sinuositat dels camins trencada per les dreceres per on s’arrossegaven els troncs. També podem veure una altra senyal inconfusible del pas dels troncs: el frec d’alguns arbres que voregen el camí ha desgastat l’escorça deixant veure la fusta de sota com una antiga cicatriu.

Els pins i alzines deixen pas als faigs. El bosc es torna més ombrívol i frondós. Després d’un últim esforç arribem a un petit pla amb un faig monumental i, a uns 5 metres, la font del Faig, recentment restaurada. És un lloc entranyable però, abans de fer una aturada, us recomanem seguir una mica més amunt pel camí que fa un revolt per darrera del faig. Després d’una curta pujada, arribem a un segon pla, més esclarissat. Davant, veiem un forat a la roca: és la Bauma del Teixidor. Es va enfonsar al fer la pista però abans era habitada -segons diuen a la Nou- per un home solitari que es dedicava a fer treballs esporàdics al bosc o a les cases, tallava culleres i altres eines de boix però, sobretot, teixia amb cànem: d’aquí el nom.

Queden uns 200 metres fins al cim, primer per camí i després pujant sense camí per la fageda fins a un coll, seguint les marques blanques i grogues del sender de petit recorregut (PR-C 199). Ja en el camí, a la dreta, un estret camí porta fins al Sobrepuny de baix, un balcó natural amb vistes espectaculars cap al sud, oest i nord. La ruta segueix per l’esquerra, pujant per la carena de Sobrepuny fins al cim. Les vistes compensen el fort pendent. En l’àmplia cima, hi ha un punt geodèsic, un pessebre i un quadern per deixar les vostres impressions.

La baixada comença per l’altre costat, seguint les marques grogues i blanques, primer en fort pendent fins al collet del Faig – on abandonem les marques de PR - i després amb una suau pendent per un agradable camí carener. Una tala recent ha esclarissat el bosc i ha deixat al descobert una paret rocosa que voreja el camí i li confereix un interès afegit. El camí desemboca en una petita collada, on tomba cap a l’esquerra. No obstant això, si mireu en la mateixa collada, al costat del vailet, veureu tres pedres –una al costat de l’altra, pintades de vermell-. Són pedres de terme, utilitzades tradicionalment per marcar llistes entre propietats. El camí continua baixant fins al coll de la Plana. En aquest punt començarem a trobar les marques grogues i vermelles del GR 241 que haurem de seguir per retornar a la Nou. Tornem a veure antics camps de conreu. A la dreta, la casa de Rossinyol, encara habitada; a l’esquerra, la casa de Espades, que encara no es veu.

La ruta baixa per la pista de l’esquerra, però després d’uns 200 metres, la deixarà per endinsar-se novament en el bosc per buscar el camí de les Agudes. La ruta creua el pla i comença un descens al costat d’un torrent. Més endavant gira a l’esquerra en un camí ample i recte. En alguns punts, l’arrossegament de troncs ha excavat una profunda rasa. El camí més evident les segueix pel costat. A la dreta, comencem a veure uns penyals, cadascun amb una forma més estranya que l’anterior. Són les Agudes. Estem en un dels trams amb més encant de la ruta. Al començament de la baixada, el bosc s’aclareix momentàniament per deixar veure la casa de Tor i, al darrere, la paret rocosa anomenada cingle de Tor.

Finalment, veiem una roca en forma de dit inclinat i, en el pla, les runes de la casa de les Agudes amb els seus camps. És un indret màgic i val la pena asseure’s al peu de la roca i absorbir la seva bellesa i tranquil·litat durant uns minuts. Tornem al camí i reprenem el descens. Al cap de poca estona, veiem unes edificacions a l’esquerra i, a sota, dues obertures. És la mina de les Agudes. En el camí de sota, la terra canvia de color: ara adquireix uns tons grisosos per les restes de carbó.

Poc després, agafem un camí a la dreta que porta a una pista que creuarem dues vegades per dreceres. Finalment seguim la pista cap a la dreta, passant pels troncs balmats d’una antiga font. Poc després, deixem la pista per girar a l’esquerra. Després d’una curta baixada, arribem a un torrent on hi ha una àmplia esplanada.

El nostra camí continua per l’esquerra però si entrem a l’esplanada a la dreta, veurem un forat a la paret de la roca tapiada amb pedres. És la mina d’Insula i una de les més productives de la Nou. Prop d’aquí, sortia un telefèric que creuava davant del Santuari de Lurdes per acabar finalment en l’antic ferrocarril, a sota de Cercs, ara cobert pel pantà.

Seguint el camí, veiem novament el canvi de color pel carbó. El camí baixa per una zona rocosa anomenada el Grau, creua un torrent i després passa per un curiós passadís tallat a la roca. Poc després, el GR marxa cap a la dreta cap a Cal Patzi pel mateix camí que hem fet al començament. Després de gaudir del merescut descans a la font de cal Patzi, només ens queda la curta pujada fins al final de l’itinerari.