Les tres germanes de Paderna
Hi havia una vegada un rei de l’Aragó i de Catalunya que tenia tres filles molt maques. Quan ell i la seva dona ja començaven a fer plans per casar-les amb prínceps cristians, van descobrir que les seves filles s’havien encapritxat de tres xicots moros, amb els quals es veien d’amagat. Immediatament els pares van convocar les noies i amb bones paraules van mirar de fer-los veure que aquell festeig amb els infidels era un disbarat. Les princeses, però, que havien perdut el cap pels seus amants, no se’n van voler desdir de cap manera. El pare, tot enfurismat, va ordenar als guardians que les tanquessin en una habitació del palau i que no les deixessin sortir.
Una nit que el rei era de viatge, les presoneres van subornar els vigilants amb una bona picossada de monedes d'or i aquests els van obrir les portes. Un cop a fora del palau, van córrer a través de camps i serrats per reunir-se amb els seus amants. Les fugitives, però, no coneixien el país – eren ells qui les venien a veure al palau - i en lloc d’anar en direcció al migdia on vivien els moros, van tirar cap amunt, cap a les muntanyes del Pirineu.
Al cap de dos o tres dies, va tornar el rei del viatge. El pare, només saber que les seves filles s’havien escapat amb els infidels, va cridar:
Que la meva maledicció caigui damunt d’elles, en qualsevol lloc on es trobin!
Mentrestant, les tres fugitives havien enfilat la vall de Benasc i caminaven tot atifades en direcció al Portilló. En el moment de la maledicció canvià de sobte el temps a la vall de Benasc: es girà un temporal de gel i de neu, pitjor encara que el famós abril de Pedronet. Paralitzades per la neu, les tres fugitives van quedar glaçades sense poder donar un pas més.
Encara avui, des de l’Hospital de Benasc, es poden veure les fugitives, aturades una darrere l’altra, al mateix lloc on les enxampà la maledicció del pare. Són les Tres Germanes: tres muntanyes, cobertes de neu bona part de l’any, que treuen el cap damunt dels boscos de Paderna.
Adaptació a partir de "Muntanyes Maleïdes", d’en Pep Coll
***************************
Senyor d’Espés!
En temps de fades i bruixes, el senyor d’Espés era un dels propietaris més rics de l’Alta Ribagorça. Vivia al castell d’Espés i posseïa la major part de les terres compreses entre el coll d’Espina i el de Fades, des de la muntanya de Rins fins al convent d’Ovarra. Cada temporada, el senyor es passejava pels pobles del seu territori per tal de recollir, de casa en casa, els delmes dels seus súbdits. Aquí un parell de pollastres, allí un porcell gras, més enllà dos sacs de blat... Cada casa li havia de donar aquells productes que el primer senyor d’Espés els havia demanat segles enrere, quan s’havia fet l’amo del país. Conten que la primera vegada que aquest noble va arribar a casa Mora de Pedrafita, els masovers li van preguntar:
- Què voleu, senyor?
- Doneu-me un got d’aigua, que estic mort de set – va dir el baró d’Espés.
Des de llavors, en aquesta casa no li donaven res més que un vas d’aigua, perquè així havia quedat escrit als papers.
El senyor d’Espés es va encapritxar d’una noia molt bonica, que vivia en un poble proper al convent d’Ovarra. La xicota estava compromesa amb l’administrador de les terres del monestir, però a ella li agradava més el pretendent de la muntanya. Dia per altre, el noble vistaire d’Espés baixava de nit per veure-la a Ovarra. Els amants es trobaven en una cel.la del convent. En aquells temps encara no estava obert el pas que travessa el congost de Gavarret; el camí que baixa de la muntanya havia de travessar el Pas de la Croqueta, una canal de roca, estreta i fosca, que fins i tot de dia fa feredat de passar-hi. Una nit, quan es trobava al mig de l’engorjat, va sentir unes veus misterioses:
- Senyor d’Espés que a Ovarra vas:
A Ovarra aniràs,
però a Espés,
no hi tornaràs més.
El vistaire, que anava ben acompanyat per dos gossos-llop, va contestar, sense por:
- Tornar o no tornar,
a Ovarra vull anar.
Va sentir les veus durant unes quantes nits i el senyor cada vegada contestava l’amenaça de la mateixa forma desafiant. Qui s’atreviria d’acostar-se-li, amb aquelles feres a la vora, capaces d’esparracar un porc fer de viu en viu?
Una nit el senyor d’Espés no va tornar al seu castell a la matinada, tal i com tenia per costum. Al matí el van trobar mort, prop de la Croqueta, amb els cadàvers dels gossos no gaire lluny del seu costat. Semblava que les bèsties, després de destrossar l’amo, s’havien entrematat entre elles.
Conten que l'assassí fou el pretendent de la noia i que per liquidar el senyor es va valer d’un enginy. Una nit va engegar prop dels gossos una llebre que abans havia fat empestar amb la malaltia de la ràbia. Les bèsties, després de caçar-la, se la van menjar. Al cap de pocs dies, es tornaven rabiosos i feien aquella carnisseria.
El senyor d’Espés va ser enterrat al convent d’Ovarra. Diuen que encara avui es pot veure la seva sepultura: el sepulcre de marbre és sostingut pels seus dos gossos.
Del recull de llegendes "Muntanyes Maleïdes", de Pep Coll.
