El roure centenari de La Nou, un arbre màgic

Deien els antics que la muntanya és poblada per multitud d’éssers màgics i que tan sols cal mirar-se el que ens envolta amb uns altres ulls per tal de veure’ls, ni que sigui per un petit instant.

Afortunadament, alguns d’aquests éssers màgics són ben visibles. N’és el cas del roure centenari de La Nou. Qui sap quants anys porta mirant el paisatge? Moltíssims, això és segur, ja que els roures creixen molt a poc a poc. Per tal que us en feu una idea, tres persones donant-se les mans no poden rodejar-lo, ja que el seu perímetre és superior als quatre metres. L’alçària també és considerable: fa més de 16 metres.
Hom se sent petitíssim al seu costat, però alhora també protegit. Si t’hi poses a sota i mires enlaire, només veuràs fulles i branques, amb algun petit trosset de cel entremig.

Els roures eren els arbres més sagrats per als celtes. Els druides celebraven les seves reunions sota la densa ombra del seu brancam i collien el vesc que creix a les seves branques amb una falç que, segons diuen, era d’or. El que sí que és d’or és la diadema en forma de corona de fulles de roure que podeu admirar al Museu Arqueològic de Catalunya (Montjuic, Barcelona) i que data d’aquells temps.

Poques coses en aquest món hi ha tan boniques com un bosc de vells roures. Malauradament, els roures (i també les alzines) han estat tallats indiscriminadament durant segles i segles, degut a la gran qualitat de la seva llenya com a combustible. Per això, és molt difícil trobar un roure d’aquestes dimensions. Segurament aquest se n’ha salvat degut a l’antic costum de delimitar terres amb arbres; és a dir, devia d’actuar com a fita entre terres de diferents propietaris. És ben cert que la llenya de roure o la d’alzina crema molt bé, però també és cert que avui dia els nostres boscos són pleníssims de pins, arbre que segles enrere no era ni molt menys el predominant en aquestes terres. El pi creix molt ràpidament i és molt invasiu; per això, a l’hora de fer foc potser hauríem de preferir cremar pi en lloc d’altres arbres com roures, alzines, castanyers, aurons...

Si voleu anar a veure el roure centenari de La Nou, ho teniu ben fàcil. Des de la rectoria, només cal que seguiu la carretereta que porta a Vilada i que és molt poc transitada, per la qual cosa podeu anar-hi a peu o en bicicleta perfectament. A un quilòmetre, si fa no fa, tot just després d’haver passat una curva ben tancada a l’esquerra, hi trobareu el roure, a mà dreta de la carretera.