Què cal fer a l'hort quan arriba la primavera. Conrea el teu propi hort ecològic

Conrear el teu propi hort és una tasca molt gratificant. Si a més a més adoptes sistemes ecològics de conreu, pots tenir la seguretat que consumiràs aliments sans, lliures de pesticides, no transgènics i que conserven totes les seves propietats naturals.

És època de poda en llocs de clima fred

A les regions en què són freqüents les glaçades a l'hivern, no és convenient podar a la tardor els arbres fruiters o els caducs: poden baixar les temperatures per sota dels zero graus, la qual cosa perjudicaria la ferida que se li ha ocasionat a l'arbre amb la poda. És més convenient realitzar aquesta tasca quan s'acosta la primavera i ja no hi ha risc de gelada. El mateix criteri s'aplica als arbustos, inclosos els de jardí, com els rosers, les hortènsies i les mates d'herbes aromàtiques i medicinals.

És el moment de llaurar i abonar la terra

A l'hivern es poden cultivar molt poques hortalisses: escarola, cols, coliflor, faves ... Però a la fi de l'hivern ja és possible anar preparant la terra per la gran quantitat de vegetals que es cullen a la primavera i a l'estiu. Amb aquesta finalitat, la primera tasca a realitzar és llaurar. Si es disposa d'un petit hort, per tal de realitzar aquesta tasca n’hi haurà prou amb un motocultor o, fins i tot, es pot llaurar manualment amb una aixada o amb una fanga. Però sempre es pot preguntar a algun veí si no li importaria passar el tractor per les nostres terres o contractar els serveis d'un pagès, ja que amb un tractor s'aprofundeix més i s'avança moltíssim en poc temps.

Ja llaurada la terra per primer cop, s'escamparà l'abonament a palades per tota la superfície i es llaura per segon cop, per barrejar bé la terra amb l'abonament. Els millors abonaments són els naturals, per exemple fem d'ovelles que pasturen durant tot l'any. Molts pastors el venen i fins i tot el transporten. Un altre bon adob és el compost, derivat principalment dels residus orgànics de la cuina. És pot fer un bon compost a un racó de l’hort o bé amb una compostadora; però aquesta és una altra història i s’ha de contar en una altra ocasió.

Els fruiters també s'abonen en aquesta època: cal cavar amb molta cura al voltant de les arrels (per tal de no danyar) i barrejar l'abonament natural amb la terra extreta a parts iguals. Posteriorment s'allisa bé la terra.

Sembra o plantació de les hortalisses

Quan tinguem la terra abonada, eliminarem les males herbes, l’allisarem amb un rasclet o amb l’aixada (depenent de la perícia de cadascú) i la dividirem en petites parcel•les que acostumen a anomenar-se bancals. És pràctic dedicar cada bancal a un vegetal: la divisió serveix per a separar els tipus d'hortalisses, ja que cadascuna requereix d'unes cures diferents. També serveix per caminar per l'hort, creant passadissos entre els bancals per no trepitjar en excés la terra conreada. La divisió pot fer-se amuntegant terra, amb un gruix d'un pam, de manera que dibuixi petits rectangles. Hi ha moltes altres formes de preparar la terra per sembrar o plantar: el mètode del bancal profund n’és un bon exemple, encara que la seva complexitat fa que no sigui possible explicar-lo aquí.

Les hortalisses es poden sembrar o plantar. N’hi ha algunes, com els carbassons, que es poden sembrar directament a la terra en la qual es conrearan. D’altres, com els tomàquets o els pebrots, se sembren abans en un planter, que pot ser simplement un test ben gran. El planter es manté protegit del fred fins que les plantetes tenen més o menys un pam d'alçada i aleshores es trasplanten al seu lloc definitiu.

De tota manera, el trasplantament té els seus riscos i durant el procés la planta pot marcir-se i morir. Per això, és més segur (encara que una mica més car) comprar planters, és a dir, la planteta amb l'alçada idònia per a ser plantada. Els planters es troben fàcilment en els mercats setmanals dels pobles i també en botigues agrícoles i en algunes floristeries.

A l'hora de plantar, la distància entre les plantes depèn de l'espècie en concret. Es recomana preguntar a un expert (un granger de tota la vida) o consultar un bon llibre d'horticultura, com els escrits per John Seymour.

No val a badar! N’hi ha hortalisses que s’han de plantar tot just començada la primavera, com per exemple les patates, que es planten pels volts de Sant Josep.

Un hort al balcó de casa

Malhauradament, no tothom disposa d'un terreny gran per tal de conrear les pròpies hortalisses. Però això no és problema: es pot tenir un petit hort al balcó d'un pis. Les tasques a realitzar són les mateixes: preparar la terra, abonar, sembrar o plantar els vegetals ... però a petita escala. Sembla increïble, però uns pocs testos produiran força hortalisses.

Alguns vegetals que ocupen molt lloc, com les carbasses, només es podran conrear si es disposa d'una terrassa gran. Però els tomàquets, els pebrots, les albergínies, els enciams... i gairebé totes les plantes aromàtiques i medicinals, prosperaran sense problemes en test en un ambient urbà. Així, es podrà gaudir d'un hort ecològic a la ciutat.

També alguns fruiters, com els llimoners o els tarongers, tiren endavant en testos grans; mai assoliran la mateixa alçaria que a la terra ferma, però sí que produiran bona fruita.

Avuí toca canvi d'hora. Beneficis? Efectes secundaris?

Contràriament al que s’acostuma a creure, Benjamin Franklin no fou l’inventor del canvi d’hora. El científic i polític nord-americà tan sols va constatar un fet quan era en missió diplomàtica a França: a l’estiu, els habitants de París acostumaven a llevar-se més d’hora, amb la qual cosa també se n’anaven a dormir més aviat. Aquest fet produïa que s’estalviessin espelmes, ja que no se n’encenien tantes a les hores nocturnes.

El veritable promotor del canvi d’hora fou el constructor britànic William Willet, qui el va proposar el 1907. Es diu que la seva proposta es devia al seu costum matiner de cavalcar, la qual cosa el portà a adonar-se’n de que a l’estiu s’havia de llevar molt d’hora per tal de poder gaudir de la frescor de les hores primerenques del dia. Willet va lluitar durant molts anys per tal que s’implantés un canvi d’hora.

Però cap país aplicà l’horari d’estiu fins l’adveniment de la Primera Guerra Mundial; en aquell moment històric, gairebé tots els països europeus, a més a més dels Estats Units, van realitzar el canvi d’hora per tal d’estalviar en el consum de carbó. En acabar la guerra, alguns països continuaren aplicant l’horari d’estiu, però la major part no ho va fer. En esclatar la Segona Guerra Mundial, va succeir si fa no fa el mateix.

L’horari d’estiu no s’aplicà indefinidament sinó des del 1974, degut a l’escassedat energètica creada per la primera crisi del petroli. A partir d’aquest moment, molts països l’apliquen cada any.

El canvi d’hora es realitza predominantment a l’hemisferi nord. A l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica del Sud gairebé no s’aplica.

Dos canvis d’hora cada any

La Unió Europea regulà el canvi horari el 1981. Cada quatre anys va anar renovant aquesta regulació, fins que s’aprovà la Directiva 2000/84/CE de 19 de gener del 2001, que estableix el canvi d’hora amb caràcter indefinit. Aquesta directiva fou incorporada al dret espanyol mitjançant el Real Decreto 236/2002 de 1 de marzo. Aquesta normativa estableix que durant l’any tindran lloc dos canvis horaris:

• El darrer diumenge de març de cada any, a les dues de la matinada segons l’hora peninsular, els rellotges han d’avançar-se una hora. A les dues seran les tres; per això es diu que aquesta nit es dorm una hora menys i és cert que, oficialment, aquest dia té 23 hores en lloc de 24. Com que l’hora oficial s’avança 60 minuts, es farà fosc més tard: per exemple, a les 19h. seran les 20h. Amb aquest canvi s’entra en l’horari d’estiu. A la península ibèrica, avui mateix ha tingut lloc aquest canvi.

• El darrer diumenge d’octubre, a les tres de la matinada, els rellotges s’endarrereixen una hora; en conseqüència, a les tres de la matinada seran les dues. Aquest dia compta oficialment amb una hora de més. Degut a aquest canvi, es fa de dia abans, però el Sol també s’amaga abans. Si a això li sumem la circumstància de què a la tardor les hores de sol van disminuint fins que arriba el solstici d’hivern, tindrem com a conseqüència que els mesos de novembre, desembre i gener es fa vespre molt aviat (si fem cas dels nostres rellotges). Aquest canvi d’hora marca l’entrada a l’horari d’hivern.

Conseqüències per a l’economia i per a la salut.

Des de les administracions públiques s’intenta conscienciar els ciutadans sobre els avantatges del canvi d’hora. Així, segons un estudi de l’IDAE (Instituto para la Diversificación y el Ahorro de la Energía) elaborat l’any 2008, amb aquesta mesura es pot arribar a estalviar un 5% de la despesa en il•luminació, la qual cosa, traduïda a euros, dóna una xifra d’uns 300 milions. A més a més, s’incideix en d’altres beneficis col•laterals, com la disminució dels accidents de tràfic, degut a que es fa de nit més tard en èpoques en què es condueix més, o l’augment del consum a botigues i bars, pel mateix motiu.

Però des de la comunitat mèdica s’accepta que el canvi horari pot causar trastorns a les persones i més encara en qui ja té problemes de son, hormonals o s’estan tractant amb corticoides. També pot produir en persones sanes insomni, un augment de la irritabilitat o de l’ansietat, fatiga, mal de cap i d’altres problemes.

Una bona mesura per tal de pal•liar els efectes perjudicials del canvi d’hora és anar-s’hi acostumant progressivament. Així, per exemple, una setmana abans de l’aplicació de l’horari d’estiu podem anar retardant de mica en mica les activitats diàries, especialment els menjars i l’hora de llevar-se i dormir. N’hi ha prou amb un retard de deu minuts cada dia. D’aquesta manera, el rellotge biològic del cos s’anirà adaptant de mica en mica i els efectes secundaris del canvi horari seran pràcticament imperceptibles.

De totes formes, molts països han abandonat l’horari d’estiu i d’hivern i prefereixen mantenir la mateixa hora durant tot l’any. És el cas de països com Guatemala, Austràlia i l’ Iraq, per posar algun exemple.

Ruta de senderisme: Pujada al Sobrepuny des de La Nou

Ruta de senderisme de La Nou al Sobrepuny

Fitxa tècnica:

Distància: 9 Km.

Temps aproximat: 5 hores
Desnivell acumulat: 940 metres
Altitud màxima: 1.647 metres
Altitud mínima: 860 metres
Cartografia: Mapa serra de Catllaràs - Picancel a escala 1:25.000 de l’editorial Alpina.

Senyalització: GR 241 des de la Nou fins passat cal Patzi, sense marques fins a la font del Faig, PR-C 199 des de la font del Faig fins al Sobrepuny i, de baixada fins al collet que hi ha a sota, sense marques fins a Coll de Plana i GR 241 des d’aquí fins a la Nou.

Punt d’inici i final: Plaça de La Nou

Introducció

La imponent i inconfusible silueta del Sobrepuny, en forma de quilla invertida, domina la part occidental de la serra del Catllaràs i ja es distingeix fàcilment des de l’autovia a l’alçada de Gironella. Amb una altitud de 1.656 metres, és un dels cims més alts del Catllaràs però també un dels més accessibles. Aquest itinerari incorpora dues de les rutes que arriben a la muntanya des del simpàtic poble de La Nou.

Descripció

Iniciem la ruta davant el centre cívic de la Nou (aparcament públic) creuem la carretera i prenem el camí marcat com a GR 241 en direcció nord. El primer tram baixa empedrat fins a cal Patzi. Poc abans d’arribar-hi, el camí creua el torrent per una petita passarel·la davant d’un bonic salt d’aigua i, al costat, la font, amb arbres que l’ombregen i bancs que conviden a reposar –el descans el podem deixar per la tornada, ja que el camí retorna per aquest mateix indret-. El camí passa per darrere la casa i emprèn una pujada per un corriol que transcorre per dintre el bosc, en una zona boscosa, fent ziga-zagues.

Comencem a tenir interessants perspectives del poble i del santuari de Lourdes a sota.

En un moment donat aquest corriol es converteix en una pista que seguim per la dreta. Poc després deixem les marques de GR que tomben cap a l’esquerra i continuem al recte per les marques grogues de la xarxa de camins. Entrem en un bosc de pins i, al cap de poca estona, veiem feixes amb parets de pedra en sec que indiquen antics camps de conreu i delaten la probable presència d’alguna casa a prop. Deixem la pista i agafem un camí que puja amb un suau pendent cap a l’est, creuant antics camps i, finalment, arribem a uns extensos prats i, efectivament, veiem les ruïnes de la casa de Caselles a l’esquerra. No cal arribar-hi. Baixem per la pista fins a trobar el torrent on hi ha la font de Caselles a sota, molt a prop. Prenem el camí que puja per la llera del torrent. Sortim a un revolt de pista i, de seguida, tornem a entrar a la vall, lleugerament per sobre del torrent. S’intueixen camins que surten a esquerra i dreta, buscant places on es feia el carbó vegetal. El camí creua el torrent: el camí sinuós era per les persones i els animals, per fer el pas més lleuger; el camí recte era pels troncs, arrossegats cap avall per les mules, que necessitaven un camí net per no quedar encallats a les corbes.

Finalment el camí surt de les ombres per trobar la llum a la carena. En el darrer revolt abans d’arribar al llom, hi ha una fila de pedres amb forma vagament circular: és el què queda de la barraca del carboner. Des de la carena, un camí marxa per l’esquerra cap als seus dominis però ràpidament queda intransitable per desús. El nostre camí continua per la dreta i torna a reprendre al pujada, fet que permet gaudir d’unes vistes als riscos i boscos que formen la falda del Sobrepuny i a les serres d’Ensija, Pedraforca i Moixeró cap a l’oest i el nord. Tornem a veure la sinuositat dels camins trencada per les dreceres per on s’arrossegaven els troncs. També podem veure una altra senyal inconfusible del pas dels troncs: el frec d’alguns arbres que voregen el camí ha desgastat l’escorça deixant veure la fusta de sota com una antiga cicatriu.

Els pins i alzines deixen pas als faigs. El bosc es torna més ombrívol i frondós. Després d’un últim esforç arribem a un petit pla amb un faig monumental i, a uns 5 metres, la font del Faig, recentment restaurada. És un lloc entranyable però, abans de fer una aturada, us recomanem seguir una mica més amunt pel camí que fa un revolt per darrera del faig. Després d’una curta pujada, arribem a un segon pla, més esclarissat. Davant, veiem un forat a la roca: és la Bauma del Teixidor. Es va enfonsar al fer la pista però abans era habitada -segons diuen a la Nou- per un home solitari que es dedicava a fer treballs esporàdics al bosc o a les cases, tallava culleres i altres eines de boix però, sobretot, teixia amb cànem: d’aquí el nom.

Queden uns 200 metres fins al cim, primer per camí i després pujant sense camí per la fageda fins a un coll, seguint les marques blanques i grogues del sender de petit recorregut (PR-C 199). Ja en el camí, a la dreta, un estret camí porta fins al Sobrepuny de baix, un balcó natural amb vistes espectaculars cap al sud, oest i nord. La ruta segueix per l’esquerra, pujant per la carena de Sobrepuny fins al cim. Les vistes compensen el fort pendent. En l’àmplia cima, hi ha un punt geodèsic, un pessebre i un quadern per deixar les vostres impressions.

La baixada comença per l’altre costat, seguint les marques grogues i blanques, primer en fort pendent fins al collet del Faig – on abandonem les marques de PR - i després amb una suau pendent per un agradable camí carener. Una tala recent ha esclarissat el bosc i ha deixat al descobert una paret rocosa que voreja el camí i li confereix un interès afegit. El camí desemboca en una petita collada, on tomba cap a l’esquerra. No obstant això, si mireu en la mateixa collada, al costat del vailet, veureu tres pedres –una al costat de l’altra, pintades de vermell-. Són pedres de terme, utilitzades tradicionalment per marcar llistes entre propietats. El camí continua baixant fins al coll de la Plana. En aquest punt començarem a trobar les marques grogues i vermelles del GR 241 que haurem de seguir per retornar a la Nou. Tornem a veure antics camps de conreu. A la dreta, la casa de Rossinyol, encara habitada; a l’esquerra, la casa de Espades, que encara no es veu.

La ruta baixa per la pista de l’esquerra, però després d’uns 200 metres, la deixarà per endinsar-se novament en el bosc per buscar el camí de les Agudes. La ruta creua el pla i comença un descens al costat d’un torrent. Més endavant gira a l’esquerra en un camí ample i recte. En alguns punts, l’arrossegament de troncs ha excavat una profunda rasa. El camí més evident les segueix pel costat. A la dreta, comencem a veure uns penyals, cadascun amb una forma més estranya que l’anterior. Són les Agudes. Estem en un dels trams amb més encant de la ruta. Al començament de la baixada, el bosc s’aclareix momentàniament per deixar veure la casa de Tor i, al darrere, la paret rocosa anomenada cingle de Tor.

Finalment, veiem una roca en forma de dit inclinat i, en el pla, les runes de la casa de les Agudes amb els seus camps. És un indret màgic i val la pena asseure’s al peu de la roca i absorbir la seva bellesa i tranquil·litat durant uns minuts. Tornem al camí i reprenem el descens. Al cap de poca estona, veiem unes edificacions a l’esquerra i, a sota, dues obertures. És la mina de les Agudes. En el camí de sota, la terra canvia de color: ara adquireix uns tons grisosos per les restes de carbó.

Poc després, agafem un camí a la dreta que porta a una pista que creuarem dues vegades per dreceres. Finalment seguim la pista cap a la dreta, passant pels troncs balmats d’una antiga font. Poc després, deixem la pista per girar a l’esquerra. Després d’una curta baixada, arribem a un torrent on hi ha una àmplia esplanada.

El nostra camí continua per l’esquerra però si entrem a l’esplanada a la dreta, veurem un forat a la paret de la roca tapiada amb pedres. És la mina d’Insula i una de les més productives de la Nou. Prop d’aquí, sortia un telefèric que creuava davant del Santuari de Lurdes per acabar finalment en l’antic ferrocarril, a sota de Cercs, ara cobert pel pantà.

Seguint el camí, veiem novament el canvi de color pel carbó. El camí baixa per una zona rocosa anomenada el Grau, creua un torrent i després passa per un curiós passadís tallat a la roca. Poc després, el GR marxa cap a la dreta cap a Cal Patzi pel mateix camí que hem fet al començament. Després de gaudir del merescut descans a la font de cal Patzi, només ens queda la curta pujada fins al final de l’itinerari.